Instal·lació, 2024
Presentada a Konvent 0, durant la residència The Word for World is Forest: Resiliència a l’albor del col·lapse.
La casa, com afirma Gaston Bachelard, és un lloc des del qual enfrontar-se al món. És aquesta exploració del simbolisme dels espais que fonamenta el marc conceptual d’Exoesquelet.
En aquesta instal·lació, Sabina Mérida Entrocassi investiga quina mena d’espais pot ocupar una humanitat fracturada, suggerint que l’única possibilitat restant és una opció tan precària com subversiva: habitar el límit com un espai de potencialitat.
Mitjançant l'ús de materials orgànics i inorgànics, Exoesquelet examina la tensió i la fragilitat inherents al fet de viure un temps que s’extingeix. Aquest fenomen es manifesta en el contrast entre la rigidesa estructural dels elements suspesos i la flexibilitat dels materials estampats que pengen d’ells. La dinàmica de les teles—fines i inestables—interromp la noció de refugi, desdibuixant les fronteres entre el refugi i l’exterior. Aquest col·lapse de distincions revela una síntesi del que és intern i extern, del públic i privat, de la seguretat i l’exposició. Això convida l’espectador a ser conscient de la manera com “el cos i l’espai estan en una relació constant d'interacció i ajustament”.
La instal·lació també explora el concepte d’espai negatiu, que fa al·lusió als contorns i limitacions de les formes positives, destacant les vores i els buits que emmarquen i configuren la nostra percepció dels objectes i els entorns. Aquesta interacció conceptual entre les zones ocupades i les no ocupades revela com l’espai negatiu, lluny de ser només una consideració estètica, es converteix en una profunda al·lusió als límits que defineixen i constrenyen les nostres experiències. Aquest enfocament articula una referència als tercers espais, entesos com llocs on els individus “poden confrontar i negociar la seva pròpia llibertat existencial més enllà de les limitacions dels rols formals i les expectatives socials” (Jean-Paul Sartre).
Entenent el refugi i el tercer espai com a experiències subjectives, Entrocassi evoca les possibilitats de cohabitar a l’albada del col·lapse, el compromís de romandre i enfrontar la incomoditat de l’existència humana. Exoesquelet presenta, doncs, un espai on romandre tot assumint la vulnerabilitat com una característica inherent a l’espècie humana i on la cura d’allò comú esdevé central. També ofereix un espai on els fragments de grans narratives, ara transformades en runes i disperses al llarg de la instal·lació, poden ser atesos i preservats.
En quin lloc ens mirarem quan s’esgotin els dipòsits? Què sostindrem, abrigat i encara entre les mans, en cas que un dia pugui ser-nos útil? Exoesquelet respon a aquestes preguntes amb un intent d’integració, la mímica material d’una acollida.
En aquesta instal·lació, Sabina Mérida Entrocassi investiga quina mena d’espais pot ocupar una humanitat fracturada, suggerint que l’única possibilitat restant és una opció tan precària com subversiva: habitar el límit com un espai de potencialitat.
Mitjançant l'ús de materials orgànics i inorgànics, Exoesquelet examina la tensió i la fragilitat inherents al fet de viure un temps que s’extingeix. Aquest fenomen es manifesta en el contrast entre la rigidesa estructural dels elements suspesos i la flexibilitat dels materials estampats que pengen d’ells. La dinàmica de les teles—fines i inestables—interromp la noció de refugi, desdibuixant les fronteres entre el refugi i l’exterior. Aquest col·lapse de distincions revela una síntesi del que és intern i extern, del públic i privat, de la seguretat i l’exposició. Això convida l’espectador a ser conscient de la manera com “el cos i l’espai estan en una relació constant d'interacció i ajustament”.
La instal·lació també explora el concepte d’espai negatiu, que fa al·lusió als contorns i limitacions de les formes positives, destacant les vores i els buits que emmarquen i configuren la nostra percepció dels objectes i els entorns. Aquesta interacció conceptual entre les zones ocupades i les no ocupades revela com l’espai negatiu, lluny de ser només una consideració estètica, es converteix en una profunda al·lusió als límits que defineixen i constrenyen les nostres experiències. Aquest enfocament articula una referència als tercers espais, entesos com llocs on els individus “poden confrontar i negociar la seva pròpia llibertat existencial més enllà de les limitacions dels rols formals i les expectatives socials” (Jean-Paul Sartre).
Entenent el refugi i el tercer espai com a experiències subjectives, Entrocassi evoca les possibilitats de cohabitar a l’albada del col·lapse, el compromís de romandre i enfrontar la incomoditat de l’existència humana. Exoesquelet presenta, doncs, un espai on romandre tot assumint la vulnerabilitat com una característica inherent a l’espècie humana i on la cura d’allò comú esdevé central. També ofereix un espai on els fragments de grans narratives, ara transformades en runes i disperses al llarg de la instal·lació, poden ser atesos i preservats.
En quin lloc ens mirarem quan s’esgotin els dipòsits? Què sostindrem, abrigat i encara entre les mans, en cas que un dia pugui ser-nos útil? Exoesquelet respon a aquestes preguntes amb un intent d’integració, la mímica material d’una acollida.
Text de Laia M. Llobera